Hem decidit no pujar al cim de la Safor. Després de tants anys - seguits des de 1992 i sols tres ajornades pel mal oratge, (l'any passat un d'ells)-. Lesions, malalts... els anys no passen de bades. Volem, però, no perdre de vista la serra de la Safor ni tampoc els nostres amics.
AMB JOSEP TARRASSÓ.
Josep és un vell amic, de Vilallonga, mestre i amant de la natura i paisatge del seu poble. Amb ell férem un recorregut als peus de la muntanya, descobrint llocs i coneixent millor altres pels quals hem passat moltissimes vegades.
Després d'esmorzar al passeig de Vilallonga, agafarem els cotxes per fer una primera parada a la "ferida" de la Safor, la Pedrera. Allí començaren les explicacions de Tarrassó, que malgrat el fort vent, no perdia l'entussiasme del bon mestre, explicant la toponímia, rutes, llocs, etc. La meravellosa silueta del circ, amb el pas dels núvols i els canvis de llum, ajudva a estar atents.
LA FONT DE LA SAFOR.
Tants anys pujant a la Safor i mai ens havíem aturat a la font de la Safor. Josep ens va fer baixar uns escalons, al costat del camí. De la paret d'una caseta surt l'aigua, uns begueren i altres no. No pel cartell i les explicacions de Tarrassó que ens digué que alguna vegada fou contaminada pels residus fecals de les casetes de La Llacuna. El col.loqui anava de fonts, barrancs, el riu...
LES MAJONES.
En una curva del camí de pujada, una desviació i arribem a unes terres llaurades i unes casetes, que no conexiem. "L'Isidret", les Majones, amb els tres cultius bàsics: oliveres, raïm i blat. I una caseta de madera i més enllà una altra de lloguer rural. De sobte observem una cortina de pluja, que amb el vent es torna horitzontal. Ens tapem baix uns pins i des d'allí admirem el racó de Duc al fons. Precisament per allí baix passava el tren d'Alcoi i Josep ens comentava la connexió d'eixa zona de conreeu amb el F.C.
Fent camí per la pista que porta cap a l'Orxa, el grup d'excursionistes comentarem la vegetació tupida i el verd d'aquesta part de l'ombria. Tarrassó va dir una anècdota:
"em preguntarem on havia estat aquest estiu i jo vaig dir que a l'Himalaia.
Sí!, he estat per la serra de la Safor, per ací pots imaginar que estàs..."
LA FONT DELS OLBIS.
Ens trobem com a casa, pel camí i llocs on passem tots els anys. Estem entrant a la font del Olbis, passem per la gran paret de granit -que segons Tarrassó- no valia per explotar. El paratge dels Olbis, àrea recreativa amb moltissim encant: font i bevedor, caseta, taules i vistes a la vall de Perputxent, l'Orxa, els colors dels xops i la tardor que tarda.
Ací dinem, com tantes vegades després haver pujat al cim i ací parlem del nom i més coses que ens quedaran al nostre record d'una No pujada a la Safor, d'un diumenge 3 de novembre que hem conegut millor la nostra "mare", la serra de la Safor.
Amb Tarrassó i altres amics, tornarem a visitar-la, per ací, per la Llacuna o el Racó del Duc.. Ens dona el nom, la nostra vista, el nostre passejar i paisatge...la Safor. Com diu Pons: "cada any és diferent" i enguany una de les millors. Fins el que ve.
(Al face teniu totes les fotos)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada