ENLAIRAR-SE DES DEL BENICADELL.

  Teníem la impressió de ser pardals que des d'una altura de 1.100m. Podíem pendre el vol, ajudats pel vent que feia aquest diumenge 22 de novembre. A la vista no sols tota la vall d'Albaida i el Comtat, sinó més enllà: el Montgó i el mar, Aitana, el Montduber, el Montcabrer...a vista de pardal. Tots els components de la excursió no hi arribaren al pic, per el vertig i el cert perill que comporta la cima, per tant no han eixit en la foto.

ENS XOPAREM PER LA SAFOR.

Portem tres anys de pluja pujant a la Safor. 18 d'octubre, l'aigua ens va pillar baixant del piló Ferem camí fins la font dels Olvits, dinant en la caseta.

FOTOGRAFIEM PERE HUERTA

Pere el vaig conèixer en Gandia, en el mateix edifici on vaig anar a viure. Prompte conectarem i es va incorporar a l’a.c. casa clara, col.laborant en moltes activitats i amb iniciatives pròpies fins el punt que li atorgarem el premi Casa Clara. Pel temps va canviar de rumb apareixent en el mon de la fotografia i altres disciplines, arreu de la Safor. L'hem retratat amb preguntes:

-Pere, no tens "massa barcos" en la mar?

Sembla que siguen moltes les activitats que faig i molt diversificades, però tot es resumeix en la creació d'un mateix llenguatge expressiu que vull canalitzar a través de la imatge i la paraula.

-Fes-nos una foto teua, com és Pere Huerta?

Ara mateix sóc inquiet, però em vec discret, amb molta càrrega d'introverssió, més amic del silenci que de les veus altisonants i més inclinat a la idea d'un jo col.lectiu, d'arrimar els muscles. Pels camins de la creativitat, veus la societat i els valors d'una manera més senzilla i autèntica.

-Queden pocs autodidactes i voluntariosos?

Hi ha molta gent vàlida i autodidacta a la nostra comarca en totes les disciplines i és una sort. Qui són autodidactes, tenen ja d'entrada moltes portes tancades per la "titulitis". En el meu cas no es cap objectiu obrir portes. Si faig alguna cosa sempre serà com a mitjà d'expressió personal, la creació en sí i per sí és autèntica. Hi ha gent que aixó encara no ho ha entés i es prostitueix per càrrecs.

-Ara, amb la càmera digital, tothom és artista?

La fotografia és per damunt de tot art. Defenc les possibilitats que representa una càmera digital, significa la democratització del procés fotogràfic i facilita l'accés a un mitjà creatiu. Ès egoista impedir-ho a la resta de la gent, abans era cosa només d'alguns professionals i gent amb molts recurssos economics.

-Quins records el venen al cap de l'a.c. casa clara?

Ací he conegut a la gent més fantàstica al front d'una associació. En ella he aprés a sumar esforços per il.lusionar a la gent.

Gràcies Pere, teniu les seues fotos a la barra lateral i també una dedicatòria als 25 anys de l'a.c. casa clara. (V.Gironès)

EN RECORD DE JOSEP Mª JIMENEZ.

El fotògraf i conegut nostre Josep Maria Jiménez, ens ha deixat. Tenia 47 anys i ha mort a la seua ciutat, Barcelona. El recordarem per l' exposició en la Casa Abadia de Potries en Sant Blai de 2005. La imatge és la targeta de dita mostra. L'amic Pere Huerta, ens el va presentar.

ON SOU ?, QUE FEU AQUEST ESTIU ?

Fa calor, la gent s'en va a les casetes, tothom a estiuejar!. Digueu en quin lloc passeu l'estiu, alguna excursió o viatge que fareu i si voleu recomanar algo.
(Vicent Gironés): "...ja hi soc a Els Poblets, La Marina, aprop de l'Almadrava, platja tranquila, de pedra i aigua neta... Aniré a pujar en barca a la marjal de Pego, és de bades, un plaer a poqueta nit, ací l'aigua es dolça i fresca...
Alguns dies, quan treballe a Gandia, em quede a Potries, en casa de ma mare. A festes passaré tota la setmana i no em perdré -com als darrers anys- el festival internacional de música i dança de Beniarjó... Bon estiu a tothom! " On ets Ausiàs, Maria, Pere, Roger, Lola, Paco...? Casa Clara de Potries, estiueja, però hi som ací. A viure, que és estiu!

TOTHOM VA PARLAR DEL VALENCIÀ

ALANDETE OPTIMISTA AMB L’ÚS DEL VALENCIÀ.
Divendres 22 de maig, el professor de valencià i sociòleg Pep Alandete, es va mostrar optimista sobre l’estat de la nostra llengua, tenint en compte la perspectiva històrica.

Amb una llengua a punt de desaparèixer, “estigmatitzada” i prohibida per la dictadura franquista, s’obri un període de “resistència”, el moviment universitari i social dels ’60 i ’70 (la nova cançó) i final i fonamentalment la llei d’ús i ensenyament de Joan Lerma i Ciprià Ciscar en 1983.
Malgrat la política de “minorització” i confusió de la dreta, ja en temps democràtics –batalla de València i Governs del PP-, la fidelització de molts valencians, especialment de comarques centrals, està salvant el català/valencià, la llengua pròpia.

Tots els presents parlaren: Esteve va recordar els anys de la nova cançó, teatre i activitats a Potries ,vivències en llocs del mateix idioma (Tarragona) i com ara l’església catòlica ha tornat al castellà a Potries. Maria i les seus amigues “trauen la llengua” al cap i casal –als col.legis i universitats-. Juanfer li parla valencià a la botiguera de la “xicoteta València” és a dir Gandia, a Pasqual no l’atenen en valencià declarant. Tere comenta els primers anys- molt durs- per implantar el valencià al col.legi de Potries.

I altres comentaris i preguntes, quasi totes contrastant la idea positiva de Pep Alandete, que insisteix en el canvi d’una llengua considerada fa poques dècades com d’analfabets a ser ensenyada a les escoles i parlada als mitjans tot i quedar molt per fer i hi haure molts entrebancs, que amb actituds com les mostrades pels assistents a la xerrada, aniran consolidant i ampliant l’espai social del València.