21 de maig de 2018

AL MUSEU, AMB VIDAL.

El nostre poble te tradició terrissera, un Museu ho recorda,  rebem el nom de cassolers... Fa unes dècades, als anys 70 i 80, moltes costums i arrels s'estaven perdent al temps que recuperant. Així, molts de nosaltres, de xiquets jugàvem amb el fang, anàvem "a pastar fang", que agafàvem de la fàbrica de retjoles. Alguns encara entraren a la casa d'Angel Domínguez, als darrers anys. 

S'estava perdent com a ofici al temps que es recuperava la història.  L'aqueoleg Gisbert Santonja ens descobreix el jaciment romà de la campina-catorzena, les anfores que es feien al costat del riu. L'Ajuntament compra la casa del darrer cassoler...es fan exposicions de terrisseria de pobles valencians com Manises, Agost...El poble comença a reomplir eixe identitat de la terra i l'aigua.

En eixe context, l'a.c. Casa Clara compta amb un membre que va a classes de l'Universitat Popular de Gandia: Salvador Vidal. En una temporada organitzem varies exposicions de terrisseria pròpia i de col.lectius amics com Greda, amb Boro Mañó etc. Vidal destaca en aquest art i rescata per a Potries la tradició. 
En 1992, l'a.c. Casa Clara, acompleix 10 anys i és un "socarrat" de Vidal, qui representa molt be eixa decada "de campanar en campanar", l'Ajuntament i l'Església de Potries. Li comprem el quadre i el fem "logo".

Quan s'innagurà el Museu de la terrisseria a Potries, tinguérem la idea de donar eixa peça, pensant que el treball i l'obra de Vidal mereixen estar al Museu, com anexe a una tradició, representant el renàixer i la continuïtat en temps i usos moderns.Ho diguerem quan dedicarem a Vidal "un cartell" dels 35! anys.

El passat divendres, 18 de maig, coincidint amb el dia dels Museus, férem l'acte de donació de "campanar en campanar", amb la presencia de l'Alcaldessa Assumpta Domínguez i l'autor de l'obre Salvador Vidal. Un acte entranyable, que teníem pendent i que deixa l'obra i el nom on pertoca. A més a més, gaudirem d'una visita didàctica, amb Josepa Tarrassó.

Alguna vegada hem escoltat allò que els museus son "cementeris". Per a nosaltres tot el contrari. Al Museu de Potries els records són prou recents, encara que hi han "romans"...Ja pertocava, gent com Albert Vàzquez havien apostat fortament en eixa activitat, focus de cultura i pot ser econòmica. Felicitem l'actual corporació, per la tasca iniciada des de l'apertura, donant vida a la casa. I ens atrevim a aconsellar la creació d'un Premi de Terrisseria i contactes periòdics amb pobles i llocs que compartixen eixe ofici, tradició i fins i tot nom, com St. Qintin la Poterie (a la France).
Us deixem les fotos al Face. AL MUSEU!

1 de maig de 2018

AMB ROMAGUERA.

Aquest diumenge 29 d'abril, a Potries estavem de "resaca". Després d'un dissabte de paella, música, titelles, torrà d'embotit, més música, coets i focs i més festa...la Capitalitat Cultural.
La sorpresa, la novetat del dissabte, fou el gegant Bohamit, que anava passejant junt les autoritats, el conseller Marzà, l'Acaldessa Assumpta... I qui estava dintre, portant la figura morisca de tres metros? Romaguera, ell amb altres, és l'autor d'aquest  "monument" i també de les titelles de Potries.

Aquest potrier, artista polivalent i compromés sempre amb el seu poble, fou el destí d'un grup d'amigues i amics, que ens reunirem per anar a visitar la casa estudi de Frederic Romaguera.

Pel "xispo", ens va rebre i davant la casa del carrer Jaume I, van començar els saludes, presentacions i introduccions a una casa i un mon de teatre, cinema ,art, somnis, il.lusions, bon gust per la vida,  viatges, amistats i personatges...

Ca Romaguera és un Museu. Tal vegada pot ser una idea. La façana cuidada amb el rellotge de sol ja ho indica.  Només entrar, una saleta decorada amb estil neoclàssic i el circ de la Safor com a motiu principal. La llar i com no, la cambra, el lloc on treballa, estudia i pinta, fa la "siesta".
Hem visitat molins i altres indrets i veus passat, abandonament d'oficis. A ca Romaguera es respira creativitat, futur, vanguardia cultural i una lluita per seguir la vida: l'inquietut que son pare li va donar i sa mare encara és compliç i testimoni. 

Com diguerem abans d'entrar, l'esmorzar amb Romaguera te una vessant sentimental, doncs a banda del pintor, el decorador, l'artista, està l'amic i company que va donar a l'a.c. Casa Clara uns anys molt bons, d'apertura, de noves idees i projectes. Ho teniem pendent, com un xicotet reconeiximent.
Fede, ens va mostrar tots els racons de la casa, obres de diferents etapes: pop-art, retratos, el cinema...però el més enrequidor foren  les experiècies viscudes pel mon i els personatges que ha conegut, fent especial menció a Jean Lupone, el marxant que va coneixer a Paris, a l'exposició de 1987. Anecdòtic fou quan recordava l'encontre amb Ripollés o  Joaquin Rodrigo.

Moltes persones han fet resenyes i crítiques als catalegs de les nombroses exposicions que Romaguera ha fet al llarg d'aquestes décades -conegudes i famoses-. Nosaltres sols voliem dir:  ara que Potries és Capital Cultural Valenciana:


"Romaguera és capital humà i cultural de Potries i la Safor, va ser als anys 80, "un acorazado de Potemkin", dels pocs atrevits"

D'eixa "revolució" la que ara estem gaudint i celebrant. Ja ho va dir Assumpta, la nostra amiga Alcaldessa recordant el merit i treball de molta gent i la felicitat que ens dona eixa tasca i els sentits de la cultura.
Gràcies Romaguera per deixar-nos entrar al teu mon i per compartir amb nosaltres, des de fa anys,  l'estima per l'art, la pintura, el cinema, la música, amb eixe esperit autodidacta, de lliure pensament, sempre critic i lliberal.
Vos deixem les fotos AMB ROMAGUERA (29-04-18)

14 d’abril de 2018

ADEMÚS, "UNA ILLA"

Aquest pont de Sant Vicent, 7,8 i 9 d'abril "ens aïllarem", estaguerem al racó d'Ademús. Una "illa" sense mar al nostre País Valencià.
Si preguntem a la gent sobre aquesta terra, poques coses trobem, be algunes. Un mestre de Potries, Don José, no oblidava a les seues lliçons de geogràfia el Racó com a part de la Regió Valenciana. Un rector del poble, Don Pasqual, va estar destinat allí i prova d'això és l'imatge de Santa Equiteria, que va manar copiar. Una xica, casada amb un descendent de Potries, va exercir de metge a Ademús...

El nom "Racó" ja ho diu, lluny, apartat, aïllat. Hui en dia, però, amb les autopistes i carreteres modernes, en algo més de dues hores hi arribem, eixint de la C.V., entrant en Cuenca i tornat a València. És un encreuament de tres comunitats, antics regnes d'Aragó, Castella i València. Un joc de geografia i història a les carreteres.

Eixa "cultura en moviment" de l'a.c. Casa Clara ens ha portat al Racó d'Ademús, a la "Casa del médico" de Castielfabid, una de les millors que hem habitat i un dels millors pobles que hem viscut.
Podríem parlar de la seua localització dalt d'un tossal amb l'esglèsia-castell amurallant el poble, carrers empinats i ben conservats. El riu Ebrón, que serpenteja i rodeja el poble...D'ibers, romans, àrabs i la conquesta pel pare de Jaume I. De costums com els xops de setmana santa i el "bandeo" o "volteo humano" del diumenge de Pasqua...

Ens quedem, però, amb el contacte humà, allò que el nostre amic Vicent Millet pràctica quan eixim per ahí. Eixe ratet a l'església meravellosa i ruïnosa, amb una ueleta que ens va parlar de moltes coses del poble i convidar a la festa del dilluns, a menjar dolços que ella feia. Per cert, dilluns de Sant Vicent festa allí i a Ademús.
Parlar amb la gent, com la xicona que ens va dir que parlarem valencià, havia naixcut a Barcelona i ara vivia a València, coses de la massiva emigració de la comarca.
Al bar de la plaça, essent les 7 de la vesprada, sortiren dos "uelos", quedant buit fins el matí següent. Entre nosaltres hi han discussions sobre el nombre de persones que hi veguerem, 12, 14?

La casa rural, que porta el mateix Alcalde i la seua dona i la filla estava entre les xicones que saludarem...eixa és l'experiència d'una sortida a la València d'interior, al Racó d'Ademús, sense un patrimoni espectacular, però amb uns paisatges i terres cultivades, molins i rutes de l'aigua, ermites i carrers estrets
i del fred,  3º i aigua neu en alguns moments, amb menys sensació per la no humitat.

Podríem fer més descripcions de pobles i llocs, com els savinars de La Puebla de San Miguel, però val més que mireu les fotos i s'animeu a anar a l'illa del nostre territori, al Racó d'Ademús.
Ah!, ho passarem molt be, anècdotes com la pluja fent la barbacoa, el company que es va quedar al carrer per la nit...i també les "baixes", els amics que tingueren que tornar a casa abans d'hora. La convivència del grup, tots junts, compartint, això val molt!
Vos deixem la selecció de fotos(Racó d'Ademús)

30 de març de 2018

VILALLONGA AMB VICENT FERRER.

Tots els anys circumval·lem Villalonga per anar a la pujada a la Safor... i clar, a la Reprimala, el Racó del Duc.  Quantes vegades hem creuat el poble per agafar la carretera de La Llacuna i eixir a la Gallinera o a l'Orxa? Vilallonga, que és un poble final de carretera, sembla un lloc de pas, ara més amb el pont nou d'Ador.

Ja era hora que pararem a Villalonga, un poble que tenim al costat, de Potries a 4 km., units per carretera i autobús, abans per tren, on tenim llaços d'amistat, de treball i familiars fins i tot.  En alguns moments fou punt de trobada de l'oci juvenil: el cinema, el ball...Hui és encara, la Cooperativa, la gasolinera, el Supermercat...
Volíem conèixer, però, els aspectes patrimonials, de formes urbanes originals i singulars del poble.

Per l'a.c.Casa Clara, Vilallonga ha estat sempre un referent quan a persones i activitats: Josep A. Rosselló, Josep Tarrassò, Joan E. Rocher...i Vicent Ferrer. 

Aquest diumenge, 25 de març, teníem destí i parada a Vilallonga,  al bar "Patinets" ens trobarem amb l'amic Vicent Ferrer,membre de la revista Bresca i el col.lectiu Baladre, per esmorzar i fer una passejada pels racons i llocs més bonics del poble, o no. 

"O NO"
Sembla una frase de Rajoy. Alguns membres del grup hem comentat l'estat del casc antic, el barri de l'Alcudia...o almenys l'estat que podria estar, de conservació, uniformitat...
El potencial de Villalonga, en patrimoni i racons urbans plens d'història, està per baix de pobles més menuts, com ara Potries. Pot ser una impressió nostra, que hem visitat molts pobles, "arreglaets i guapets", amb el seu Museu etc. Segurament Villalonga, més gran, difícil de conservar i ha tingut diferents Alcaldes amb diferents criteris i poca dedicació al tema. Hui en dia, el turisme rural, és clau en el desenvolupament econòmic, front a la pèrdua en sectors com l'agricultura i la industria, que a Vilallonga foren capdavanters.

UNA PASSEJADA PER VILALLONGA.
Vicent Ferrer ens va fer una ruta completa passant pel barri de l'Alcudia, amb la típica forma morisca de carrers estrets i empinats i els elements emblemàtics del poble: la plaça de l'església, el casino "el Centro",  la Capella de la Mare de Deu de la Font,  la font dels 16 xorros, el barri de Cais... amb tota mena d'explicacions, anècdotes  i encontres improvisats amb  "llobers", que com va passar a la Capella, ens obriren i explicaren alguns detalls de la troballa de la Verge o el tapiç del Corpus. Una amiga nostra, Eva,  va recordar els anys al col.lege Santa Anna del principi del passeig hui casa de Cultura.
Vicent Ferrer ens va obsequiar amb exemplars de la revista Bresca, que des de fa temps dedica les seus pàgines a la cultura popular del poble i amb ganes d'acollir altres articles de pobles veïns. Nosaltres els deixem tota la nostra edició del blog temàtic "Ací Potries"


Alguna pujada a la Safor haguérem pogut ajornar o canviar per aquest matí de diumenge, entrant al poble de Vilallonga, descobrint cases senyorials, i cases de pobres, el llavador, el cantó de la casa rural "Babel", l'ermita de Sant Antoni..

Per cert, el bar "Patinets" te eixe nom perqué segons Vicent Ferrer ens va contar, allí anaven les xiquetes i xiquets a...patinar. I no li preguntarem per lo de "llobers". Si pels cognoms més comuns a Vilallonaga i els poblats moriscos com l'Amassita, que fita amb Potries.

Tornant a la reflexió del principi, creguem que gent, que estimen i treballen per Vilallonga des de fa dècades, com Vicent Ferrer, són la solució per a que el poble pegue eixe salt definitiu en la conservació i promoció patrimonial i turística. Tots eixos amics que hem anomenat no han estat al front de l'Ajuntament de Villalonga...i ja toca!
Ací teniu les fotos.(descobrint Vilallonga)

18 de març de 2018

ESMORZAR A LES FALLES.

Dos dissabtes seguits hem anat a les falles, hem esmorzat amb dos "figures" de la festa valenciana universal, Telmo Gadea i Miguel Garcia.
Ahir, 17 de març, ens ajuntarem a la plaça de l'Ajuntament de Gandia. La primera impressió al saludar Miguelon fou gelada, ell estava trist perquè la seu falla no havia aconseguit el premi que esperaven,
Poc a poc anàrem entrant en calor, la cassalla, la torrà de la carn i l'embutit...Persones de la falla s'acostaven a saludar-nos i dir-nos que no patirem, que no ens faltaria de res.

Després d'una estona menjant i beguen, Vicent Gironés va dedicar unes paraules d'agraiment a Miguel, "Miguelon", Garcia per l'acollida i la convidà a l'esmorzar en la carpa de la falla, obrint una porta per a nosaltres, que no som fallers, que venim del poble i que detalls com aquest i el del dissabte passat amb Telmo i el Museu Faller, fan que ens agraden més les falles.

A la nit, pegant una volteta abans de sopar, al passar per la falla, hem vit a la porta de la carpa Miguelón, ja estava ajudant, preparant la sopà. Eixes persones, "els matxaques"", són imprescindibles en tota organització. Sense ells, que no son mestres, ni tenen carrera, ni son "gent be" res podria tirar endavant.
Hem vist la falla, hem parlat de qüestions internes i sobre tot hem notat eixe sentiment, eixa  festa veïnal, on tots s'apropen i s'igualen. I la música, l'ambient al carrer...

Enguany hem anat a les falles, són cultura i tradició, igual ó més que qualsevol festa dels nostres pobles, amb els llibrets, cavalcades, gravacions de ràdio i tele...i la mateixa creació del monument faller. El "pensat i fet" a les falles no és veritat, ni tirar coets i pegar-li foc a la barraca. Hi ha una panificació des del dia 20 de març i un treball en equip, amb persones com Miguel Garcia, Telmo Gadea, Pere Huerta.
Definitivament"ens agraden les falles!"
Més fotos al facebook.

13 de març de 2018

ESMORZAR AMB TELMO GADEA.


"Enguany, anirem a les falles" Aquesta frase del cartell ens indicava que faríem coses relacionades amb la festa fallera. Dissabte 10 de març, ens reunim al Museu Faller amb el President de la Federació de Falles de Gandia Telmo Gadea.
Un comentari generalitzat fou la magnifica rebuda de Telmo, oferint-nos un esmorzar i una visita a l'edifici i el mateix Museu, amb tot tipus de detalls, molt bon amfitrió. "Eixe matí no és paga en diners"

Després del Porrat de Potries, el passat 3 de febrer, va sortir l'idea d'anar de festa en festa, de fer un encontre amb les falles, que estan ací aprop, però que des dels pobles tenim una miqueta d'esquena.

A la pregunta: "T'agraden les falles?", la resposta és variada, amb pros i contres, "sí però...". Precisament Telmo Gadea, va dir que: "tal vegada no són els pobles de la comarca sinó les mateixes falles que han donat l'esquena als pobles". Telmo va fer una extensa intervenció sobre la situació de la festa fallera, de la construcció i manteniment del Museu, de les idees per popularitzar-la de cara als visitants, a la gent dels pobles saforencs, als que no són fallers.
Telmo Gadea

Repassarem tots junts alguns tòpics i realitats com els sorolls i molèsties veïnals que també es produïxen a les festes d'estiu de qualsevol poble. L'estigma o etiqueta de "festa carca", quan a Gandia la linea seguida ha estat de caràcter progressista, popular, valenciana, cultural...

A la taula de l'esmorzar teníem la presència de l'amic Pere Huerta que va destacar el valor dels llibres de falles i el teatre. Altres manifestacions culturals i artístiques que es destacaren foren els mateixos monuments, com a font d'inspiració i creació. Com no, la música, el foc...foren tractats en eixa mena d'interrogatori : "les falles són cultura?", "t'agraden les falles?" 
De vegades som la gent d'ací els que no valorem les nostres costums i tradicions i venen de fora a declarar la universalitat, el gran patrimoni que signifiquen les falles.

Recomanem la visita al Museu, molt complet i modern, fins i tot és pot escoltar una mascletada amb els seu terratrèmol.
Donem les gràcies a Telmo Gadea, i molts ànims en la seua tasca d'unes falles populars, participatives i amb forta carrega cultural.
"Enguany anem a les falles", i tornem aquest dissabte 17, a Esmorzar amb Miguel Garcia, un faller, al seu casal, a vorer la falla i l'ambient als carrers. 
Us deixem el video de Juan Fer.Ho teniu tot al face.