20 de novembre de 2015

LA LLACUNA, EL CORRAL I "CARINYO"

Teníem ganes de pujar a la Llacuna. Des dels 80', encara no havíem programat una ruteta per eixa zona, pas de valls, des de Vilallonga de la Safor fins la Gallinera i Perputxent (l'Orxa).
Dos motius: buscar la senda de pujada al cim de la Safor i seguir algunes descripcions i històries que apareixen al llibre "No mataràs" de Víctor Labrado.
Després d'esmorzar a l'Hotel rural Bonestar anàrem a la basseta i el pouet, llocs emblemàtics de la LLacuna. Ací coneguérem i parlarem de la vida a la Llacuna amb  una parella de persones majors que tenen una caseta. 
Deixem els cotxes en una pista que porta a La Gallinera, que naix en la carretera que porta a l'Orxa. D'enfront comença un camí cap al pic de la Safor que de seguida ens deixa al corral d'en Pere Jordi, amb l'agulla del Benicadell al fons. Ens reunim per llegir i uns fragments del llibre de Víctor Labrado. Un pastor li deia a l'autor coses com:
"Quano diu que un dia anava pasturant el ramat i recorda, clar com si fora ara, Carinyo, que l'havia reconegut, alçant la mà ben alta, de lluny. Li va tornar el gest. Anaven ell i dos o tres més. Portaven metralletes. Aquell dia, diu Quano, s'havien dividit en tres grups. Anaven a l'Orxa. Uns per la Solana, altres per l'Estret i uns altres pel riu, directes a l'estació del tren que hi anaven a tallar la linea telefònica.
Ja sabeu de què va el llibre? De Pepe el "Carinyo" de Rafelcofer, eixe jugador de raspall, que desprès de la guerra es va amagar per la muntanya -com la serra de la Safor- convertint-se en un maqui. Anaven a l'Orxa i pujaven al cim de la Safor i per la Solana continuaven. Eixa ruta ens sona!.
"Manolo no creu que Carinyo hi haja posat mai un peu, ni que ningú poguera viure emboscat un cert temps. Un home no pot fer la vida del sacre...I encara troba més difícil  de creure que un maqui s'acostara al corral del Vidre. La Guàrdia Civil sempre parava ací, o més amunt, diu ell, al corral del Pere Jordi."
Asseguts a les velles pedres del corral, buscant l'ombra, s'aviva el col.loqui sobre el personatge i l'habitat. Confirmem que aquesta part de la serra, entre l'Almirall i la Solana és això, una solana, un desert, abandonat i erm, ple d'argelagues i esbarzers...el llibre parla d'altres temps a la Llacuna.

"...en temps de Carinyo. Açò estava molt poblat. Per ací passava el camí, el pas a l'Orxa, i la Vall de Gallinera. Sempre ple de gent. Els veies tallant llenya. En burros se l'enduien a feixos cap avall. Pujaven a treballar-ho. Collien guixes, llentilles, cigrons. Blat i oliveres n'hi havia per tot. Des de la figuera veiem les perdius menjant-se el blat. Vés ara i busca'n una...Els ramats ací eren quasi tot d'ovelles guirres.Només a la Gallinera n'hi havia més de trenta..."


Històries de persones que viuen o malviuen, restes de corrals i albergs...la muntanya, la Llacuna. Això ens agrada i ens agrada el llibre de la editorial Bromera, premi Enric Valor "No Mataràs" de l'escriptor suecà Víctor Labrado. Quedem per assistir a la xerrada que tindrem a Potries el proper 27 de novembre sobre aquest llibre.
Tornant al cotxe, ens trobem Vicent Arqueola, de Vilallonga, conegut nostre, que ha col.laborat amb Víctor Labrado a trobar alguns rastres dels fets narrats al llibre. Parlem amb ell, li diguem que em estat al corral...hem llegit  trocets del llibre.

La Llacuna  sona a casetes, urbanització... i és algo més, com experimentàrem diumenge 15 de novembre. Ens muntarem una xicoteta excursió buscant rastres i restes d'històries recents en el temps i properes en la distància. A la muntanya, sense córrer, gaudint, parlant, descobrint...
Més fotos i coses del llibre i la xerrada del divendres 27 de novembre, al nostre lloc de Facebook.