PINTEM AMB ANGELES.

bon dia

CAMINS D'HORTA, LA CATORZENA.

bon dia

ESMORZAR AMB...EMILI GIRONÈS.

bon dia

QUÍN CALVARI!

bon dia

RETROBEM EL NADAL.

Els nostres fills ja son majors i encara no tenim nets, i enguany la cosa està rara pel virus, el Nadal ha quedat una miqueta despagat.

Diumenge 20 de desembre, quan acabarem la ruta, en una bar de Gandia -a prop de Santa Anna- tinguérem un improvisat debat sobre el Nadal, el seu significat, cristià clar i les coses que l'envolten (consumisme,...) i algunes amagatalls (solstici d'hivern).

Sense renunciar a les nostres arrels i costums i seguint la tradició dels montanyers, un any més ferem eixe recordatori del Nadal, dipositant una targeta i/o un Betlem en un raconet.

L'amic Morant, va preparar amb tota la seua il·lusió una ruta per la montanya de Santa Anna de Gandia i els seus voltants, semblant a la que ferem fa dos anys. El motiu ara era dipositar el Betlem en una coveta, la del Beatet. 

Va estar "de cine", una caixeta -que portarem entre totes- un Naiximent amb elements de la montanya com pinyes de pi, etc i llums de colors. Ho deixarem al fons de la coveta, i ens ferem la foto.

Una de les assistents a la ruta de Nadal va dir: "és la primera vegada, enguany, que he notat el Nadal. Morant, ens ha donat la il.lusió i alegria del Nadal."

Començarem amb un esmorzar al parc del calvari de Beniopa i no faltaren els dolços i licors de Nadal i els càntics, felicitacions, targetes i la ja reconeguda "corbata", que en aquest 2020 fou per a Eva

Comentar l'utilitat i valor d'eixa ruta quasi urbana, al costat dels edificis de Gandia. Tan aprop i una vegada a l'ermita de Santa Anna sembla que estas a la montanya d'un altre lloc i les vistes i la vegetació. 

Amb la il.lusió retrobada, vos desitgem el millor Nadal, naixement de nous projectes de vida. 

Ah! i les fotos. Nadal 2020. 

SUECA: MODERNISME I TERRA D'ARROÇ.

Quantes vegades hem passat amb tren o cotxe per la ciutat de Sueca i la marjal...Poques,

ens hem aturat o entrat a eixa capital de la Ribera. Diumenge 29 de novembre hi anaren, amb el reclam del "Modernisme".

Només aparcar els cotxe, passarem pel gran edifici modernista , al costat de la via del tren, l'asilo, amb molta rajola i detalls exteriors. Esmorzarem a l'Ateneu, amb una façana exagerada, una mena de casino local. Amb tres taules de sis persones, gaudirem del menjar i beguda i començarem a entendre el moviment modernista a Sueca. L'amic Sebastià, ens va fer de guia. De l'Ateneu a altres llocs i cases, passejant pels principals carrer i places del poble. Ferem l'obligada parada a la casa Museu de Joan Fuster (això seria una altra ruta/crònica)

El grup va eixir del casc urbà i poc a poc entrarem al nostre ambient, més rural, amb la natura de la marjal i la montanyeta dels sants. La terra d'arroç, que sempre hem vist quan passem per la ribera i que donaren uns diners als suecans per a fer-se eixes cases tan lluidores i modernistes. Pels camins de la marjal, arriben a eixa illa que és la montanyeta dels Sants, amb la seua ermita i els seus pinars. Allí vam dinar i passar un bon ratet. Bones vistes fins la mar o la serra de Corbera. 

Ja no ens ho conten, ja hem anat i sobre tot passat molt be amb el nostre grup d'amigues i amics. Vos deixem les fotos al facebook.SUECA

LA TORRE DE XERACO

Acabant juny visitarem la torre de la platja de Piles. Allí quedarem en anar a la de Xeraco. Aquest diumenge 25 d'octubre,  acomplirem el desig.

Esmorzarem a un bar de la platja, amb tres taules separades de 5 persones -per allò del Covid.

Començarem a caminar per la marjal, al costat del riu Vaca...Passarem per una mena de comporta-pont per aturar les avingudes. Al fons la mar, a l'altra banda la serra del Monduber i el poble...Feia calor de tardor, però el camí era curt i pla.

En arribar a la torre, la comparació amb la de Piles fou el primer tema de debat. Efectivament, Piles és la torre, restaurada i Xeraco són els voltants naturals de la torre, no restaurada.

L'amic Casi, que va organitzar l'esmorzar i la ruta, ens va fer una detallada explicació històrica sobre les diferències i no d'aquesta amb altres del litoral saforenc. Tambè ens va explicar la legenda de la serp, nom que rep aquesta torre a Xeraco. Com diguem en aquestes cròniques o diari: "haver vingut!"

La qüestió, com sempre, és que eixim, ens ajuntem, parlem: "cultura, en moviment"! Vos deixem un enllaç:  "A un tir de pedra".Torres de guaita a la Safor. i les Fotos del diumenge a Xeraco.

MÚSICA I SOPAR AMB AUSIÀS.

Des de fa unes setmanes, intentavem quadrar una data per tal d'ajuntar-nos amb el nostre amic i fill d'amics Ausiàs Garrigós i Morant. Estava de vacances i teniem que aprofitar. El music potrier, que treballa a Inglaterra, també tenia ganes de veure'ns. Així, quedarem pel diumenge 16 d'agost.

A principis d'any, esmorzarem amb Pedro Rodriguez, qui fou un dels fundadors de la societat musical del poble i fins i tot president de la Federació Valenciana. En eixa xerrada, trobem els origens musicals d'Ausiàs: la banda de música,  el Conservatori... el grupet d'amics (Ausiàs va formar part d'un conjunt anomenat Raça Borda)

La qüestió és que Ausiàs arriba a Anglaterra i és membre de l'Orquestra de Liverpool, està en el  "somni" de la música professional.

Ausiàs, no oblida el seu poble,  porta uns anys col.laborant amb l'Ajuntament de Potries, programant cicles i festivals musicals, com el que assistirem el març passat o com el que ens va acomboiar, el FestPOTRIES del diumenge.

I justament, amb el quintet de vent Verger, conegut i  amb discos publicats...Ausiàs va tocar el seu instrument al final de l'actuació a la Parròquia de Potries. I va parlar sobre la cultura i la música en aquestos temps de "repressió" per la pandemia. Un concert de vanguarda, música moderna, de vegades semblava la banda sonora -en el cas de la inspirada en les novel·les de Cervantes.

En acabar el concert, anarem a sopar al terrat de la "Cuineta de Marisa", formant dos taulades, una d'elles amb Ausiàs, els seus pares Pasqual i Tere i els musics del grup Verger. Aplaudirem la seua arribada i comentarem l' actuació i el repertori escollit. 

Una pregunta que li ferem a Ausiàs era la data de tornada a Anglaterra en les actuals mesures frontereres per la Covid. Ens va dir que igual tenia que anar 15 dies abans, per  passar la quarantena.

Amb Ausiàs en farem alguna més, tenim molt que escoltar, que sentir...música i paraules.

LA TORRE DE PILES.

Dissabte, 27 de juny, tornem a ajuntar-nos, a buscar "la normalitat", a vora mar, on el "bitxo" te por a la sal. Animats per Frederic Banyuls, amic i regidor de Piles, anarem a la Torre de Piles.

Després d'esmorzar i la tertulia sobre els fets històrics, caminarem per carrers sense cases ni tarongers; la planificació urbanística del "boom". Arribem a un magnific parc ajardinat i la Torre allí, més magestuosa. El regidor de l'Ajuntament crida i de seguida es presenta una parella de la Policia Local. Ens obrin la porta i de cop passem de la solana del migdia a l'ombria i frescor, a segles enrrere. 

Ja veniem informats sobre els motius, data de construcció i posterior evolució i usos de l'edifici. Pugem a la primera planta, amb foscor, els gruixuts murs i observem el lloc on encenien el foc per a fer senyals a les altres torres de la presència de vaixells berberiscos.

Tothom "embovats" i més portan la mascareta. El Municipal ens deixa una llanterna i per una estreta escalera de caragol, aconseguim pujar al terrat de la torre. Comprenem que la altura era suficient per a vore el perill que venia "moros a la costa!!"

Piles te un element, una història singular que deuria lluir i explotar cultural i festivament. Tots els anys recreant els fets de 1532, on naus de "Barbaroja" desembarcaren allí. Que millor festa de Moros i Cristians? I quin millor esdeveniment que fa honor al seu escut, la Torre de Piles.

El que escriu aquestes lletres, en la nit, mirant la lluna, escoltant les ones del mar de Piles i les granotes del barranc del Beniteixir, està tranquil, la Torre de Piles està a la guaita, no hi han "pirates ni bitxos" 

Vos deixem enllaç història i fotos. Ah!, vingau a la platja de la Torre de Piles. fotos i història
I de Piles anirem a Xeraco, on hi ha un altra torre d'eixa época.

ESMORZAR AMB VICENT DE LA FOIA.

Teniem ganes de "desconfitar-nos", de tornar a ajuntar-nos (no ho feiem des del 8 de març). I que millor que a l'aire lliure, al peu de la muntanya...Dissabte 6 de juny anarem a esmorzar a l'hort de Vicent. Sí!, Vicent de la Foia, pujant pel camí cap als "Penyascos".

Ja fa temps que en eixa finca, que fou d'una familia coneguda del poble, està  treballada  per un xicot "modern i ecològic" de la Font d'En Carrós. (Havia posat un cartell a l'entrada)

I no fa molt, va sortir en un documental de la tele valenciana. I clar! Tenim que anar.

Després de reunir-nos a la plaça, amb mascaretes i certa por a acostar-nos-,  agafarem el camí cap a dalt i a la porta de la finca ens va rebre Vicent.  Salutacions, presentacions i de seguida a preparar les taules per esmorzar. Estaven  a la caseta, a l'ombra, de nou tothom junts i alguna abraçada vital.

Vicent ens va servir unes ensalades fetes amb productes de la seua terra. 

Amb un ambient càlid, primaveral, l'esmorzar es va mesclar amb la tertúlia, les preguntes i comentaris sobre l'agricultura de tota la vida -que ara diuen de proximitat- i el present i futur d'aquesta.

Vicent, ens va contar com va arribar a la finca, sense el vist i plau familiar, encara que tenia un passat i estudis relacionats amb el camp.  I  del mercat de venda i les dificultats econòmiques que te, malgrat la "moda" i creixent demanda de productes ecològics.

Al migdia, ens va guiar pels diferents bancals de la finca, on te plantat tota mena d'arbres frutals, verdures i fins i tot una caseta amb pollastres i gallines. Ens va parlar del compost i altres maneres de llaurar i aconseguir producció agrícola sense "ferir" massa la terra.

I com sempre, el més important la cohesió del grup, la felicitat, el aprenentatge d'alló que visitem.

Gràcies Vicent per la teua hospitalitat i molta sort a la teua mampresa.

Vos deixem les fotos  i el Video de la tele. (minut 23))

...A POTRIES!

El "mestre" Josep Tarrassó ens va demanar esperar i guiar un grup que venia de Vilallonga pel terme d'Ador.

Diumenge 8 de març,  després d'esmorzar a la casa fosca, anàrem al seu encontre.

Des de l'altra part del riu, anaven creuant per una "palanca" díficil de passar. (ja fa temps necessita arreglar-se)  Ens saludem, Josep Ramon està al cap de la filera d'excursionistes de Vilallonga.

 "El riu que ens uneix i ens separa: Ador, Vilallonga, Potries..."

En un lloc que abans era el "basurero", la "cloaca" de la "lejia" i la depuradora del poble, des de la democràcia local, ha anat canviant. Als darrers tamps un grup de potriers (Nostra terra, La Madrilla) treballen durament per a que aquest tram  siga un lloc net i d'oci. Una de les actuacions ha estat la col.locació d'una prestageria de "llibres lliures", o com algú va dir el "biblioriu" Nosaltres, que promocionarem els llibres i la biblioteca des de finals dels '70, no podiem desaprofitar per a deixar la nostra empremta, un grapat de llibres amb segells historics del "Nou -Club"... La gent estava sorpresa i com deia Graciela: "una gran ocurrència, llibres vora el riu".

Pujarem i anàrem a la Casa Fosca, un dels partidors d'aigua, on teniem  Pepe Aznar,  per  fer explicacions històriques sobre l'aigua a Potries. De fet, quan va ser Alcalde , el primer de la Democràcia, tot va començar a recuperar i valorar-se, amb el treball de  Gisbert Santonja i d'Albert Vazquez...

El que no parava de fer explicacions, al mirador del riu, a la Casa Fosca...era Xavier, un potrier, molt potrier Un altre, Pep Gironés, va comentar l'orige romà de la xarxa hidràulica, millorada pels àrabs, concretamet de Damasco.

Ens anàrem a l'altre gran element del patrimoni de l'aigua, la Casa Clara, eixe partidor, d'on surten dues sèquies més. Per cert, Pep Aznar i Pasqual Garrigós recorden quan nomenaren  l'associació cultural en 1982 amb el nom de Casa Clara, per a destacar eixes "coses" que tenia Potries, i que no li donaven importància la majoria de la gent.

 I a tot això, les dones i homes de l'excursió de Vilallonga, molt entretinguts amb les explicacions, fins i tot les més lúdiques:  quan les mares portaven els xiquets a prendre el bany a la Casa Clara...

Com va dir Pons i Angeles, va ser un  diumenge molt interessant, fomentant les relacions entre pobles veins i grups excursionistes.
Després anarem a un concert de música de cambra a l'església de Potries. D'això ja en parlarem amb el seu organitzador Ausiàs Garrigós, en un esmorzar.
Vos deixem més fotos.a Potries! i vos animem a repetir. Tenim més coses a Potries per aquesta temporada.

LA VALL DE POP, AMB SEBASTIÀ.

Sebastià Giner va dir: "Hem titolat l'excursió -entre ceps i atmetlers-, encara que la podriem anomenar- a la vora del riu gorgos-". Diumenge 23 de febrer visitarem  vall de Pop:  Llíber, Xaló i Alcalalí.

Després d'esmorzar al costat de l'església de Llíber, mamprenguerem camins  vora riu, un  Gorgos que setmanes abans anava de part a part i ara  poc cabdal. Hi trobarem pous, molins en runes i la coneguda "bassa". I riu raus entre bancals de ceps, que estaven podats, esperant la verdor de les seus fulles i fruits. Els ceps que donen eixe conegut vi de la Vall de Pop, de Xaló. Passarem per la cooperativa encara que preferirem coneixer altres llocs del poble com la plaça amb la seua  gran església i el tossalet, d'on es veu una panoràmica del terme i el vall.

Caminant uns pocs kilòmetres més, ens ferem la foto amb les flors dels atmetlers, algo avançats ja. Era un reclam de la ruta, encara que a nosaltres tampoc ens sorpren tant, no fa molts anys ací a la Safor i a Potries podiem vore aquesta estampa de les estacions de l'any.

Creuem el riu i arribem a Alcalali. Ens trobem a la plaça del poble una fira de productes de la terra.

Dinem en un hort d'oliveres, entre sol i ombra i com aquells 12 que anavem amb Jesús, caiguem en una son i becaeta.

A les nostres excursions amb contingut, (explicacions de l'amic Sebastià), eixa cultura en moviment, sortiren preguntes, debats...l'economia del vi o la del resident anglés? També la pregunta de "broma" sobre si el vi de Xaló no te el mateix sabor quan el traus del Pop.

Enfí, que ho passarem molt bé, un diumenge primaveral, on tothom va caminar vora 10 km. sense queixar-se, on algú va dir que semblava estar a la Toscana o el Valley de no se que de Califòrnia. I com sempre la camaraderia entre la gent i Morant fent la paelleta, Eva fotos de flors, i Sebastià encantat de mostrar-nos les terres dels termes prop de la seua vollguda Benissa -com va fer abans de Nadal.

Deixem les fotos i vos recomanem la ruta, en totes les estacions de l'any, quan no serà l'atmetler ho és el cep
FOTOS VALL DE POP.

ESMORZAR AMB PEDRO RODRIGUEZ.

bon dia

ESMORZAR AMB CARLOS GARCIA.

Voliem fer alguna excursió amb el grup de Carlos Garcia, un potrier que fa uns anys també va per la muntanya. No va poder ser i de sobte el vegem al Nepal. Tocava esmorzar i que ens contara les seues aventures.

Dissabte 11 de gener, a la cuineta de Marisa, abans de menjar-nos l'entrepà, comencem a parlar de les motivacions excursionistes de Carlos i els seus amics.  I i va donar la paraula a José Miguel Frasquet "Suzuki", de Rafelcofer, casat a Potries i el amotinador de l'expedició a la cordillera de l'Himalaia. Tot un descobriment aquest Susuki. L'altre del trio de potriers atrevits tampoc parlava molt, Vicent Fuster.

Haviem anunciat al cartell  Carlos Garcia i resulta que és l'amic quí explica  tot el viatge a la muntanya d'Asia. Li preguntem pel gust i l'aficció a les altures i ens contesta una frase de titular:

"al principi no eres ningú,
 quan arribes al cim ho eres tot"

Ens va mostrar records de la cultura nepalí, les banderetes amb missatges i  les costums i manera de viure d'eixe país. El mal d'altura, les ques d'espedicionaris i moltes més anècdotes que ens feren passar el matí del dissabte.

No faltaren les preguntes gracioses: " i  l'home de les neus?" 

Hem estat els primers en conèixer aquesta aventura, les veus i imatges dels tres potriers protagonistes de l'escapada a l'Annapurna. Demà diumenge es farà l'acte públic a Potries. Nosaltres, amb els esmorzars de la "Cuineta de Marisa", compartim vivències i continuem parlant, comunicant.

Per cert, hem quedat en fer una excursió conjunta, prop d'ací i no molt díficil, clar!

Teniu més fotos al facebook:Esmorzar amb Carlos Garcia

BENISSA AMB SEBASTIÀ GINER

Els sentiments i sensacions que Sebastià tenia i revivia són difícils d'explicar en una crònica.  Diumenge passat, 15 de desembre, visitarem Benissa de la ma del nostre amic Sebastià Giner i Cabrera, fill de benissers.

En un carrer estret, en la part alta i vella del poble, Sebastià va dir: "eixa era la casa dels meus uelos, ací jugava i aquest cantó, mirant els campanars de l'església, m'agradava molt". 

Sí alguns de nosaltres teníem poques referències sobre aquest poble de la Marina ("la Unión de Benissa, els franciscans...), amb la ruta de Sebastià, descobriren un lloc bonic, històric, amb vistes a la mar i un terme ple de vida rural.

La primera parada era obligada: parada de la Unión de Benissa, la linea d'autobusos que unia les comarques veïnes. Al bar Frau parlarem de les primeres tartanes i eixe home, pare de la que fora Alcaldessa de Gandia. Després d'esmorzar a la plaça, entrarem a la "catedral de la Marina", església imponent, moderna i plena de l'ambient de Nadal.

La sorpresa de molts dels nostres amics es va manifestar al poc d'anar pel carrer principal, el que està dalt de la plaça. les cases antigues, de famílies nobles i importants de Benissa, amb la pedra tosca, les reixes i escuts nobiliaris. "no sabia jo que Benissa era tan bonica!" Un carrer fins el final, on està l'Ajuntament, i el de baix i el de dalt, comunicats estretament, com sabien a l'epoca medieval.

La placeta amb el monument al riberer, rememora les migracions de la gent als camps d'arroç de la Ribera. El tema econòmic va estar present al llar del matí. Les dedicacions de la gent de Benissa, de l'agricultura a la construcció i el turisme...Com els pares de Sebastià tingueren que marxar a Gandia...

I les vistes, dalt del poble es veu la vall dels pobles a l'interior. A baix, al costat de la carretera, un mirador ens mostra la mar i el penyal d'Ifach, "meravellós"

Un altre que no podia amagar la seua emoció fou Vicent Gironés, va treballar dos anys a Correus de Benissa i precissament va entrar a l'expo filatèlica, on va departir amb companys d'ofici. (les cartes, els segells, les postals, que ens serveixen per publicitar l'excursió i les felicitacions de Nadal) Una societat filatèlica molt potent, amb segells i postals editades per Correus, com el segell de l'ermita de Santa Anna, on dinariem després. 

Però abans la visita al convent dels franciscans, molt conegut i on algun saforenc ha estudiat "l'ofici" de frare. Desgraciadament ja no hi han monjos, prompte serà una mena d'hotel. Parlarem amb els nous gestors i visitarem l'església, el claustre...

Sebastià ens havia preparat per a dinar una sorpresa, el paratge de la font, el llavador i l'ermita de Santa Anna. Del segle XVII, una àrea recreativa, envoltada d'arbres i vistes cap a la mar. (El segell de Correus, amb motiu dels 400 anys)

Després de dinar donarem el regal tradicional de Nadal, enguany a Sebastià i la corbata amb motius postals, clar!

Totes les fotos al nostre lloc de facebook BENISSA AMB SEBASTIÂ.

Ah! envieu postals i targetes de Nadal, escriure i parlar amb familiars i amics,  BON NADAL!

ESMORZAR AMB RAMÓN JUANIZ.

Uns el coneixen com "Ramón", altres com "l'advocat". José Ramón Juaniz fa molts anys que  combina la seua activitat professional a València amb els caps de setmana i vacances a Potries. D'un "foraster" a un veí més, be, una miqueta especial. Ho comprovarem dissabte passat, 30 de novembre, esmorzant.

Abans de les 10 del matí, Juaniz i la seua parella, estaven prenent café a la Cuineta de Marisa, al carrer del barranc. De seguida va conectar amb la gent, presentacions, records, amistats i activitats al poble...

Pujarem dalt, on tenim les tertúlies i mentre tots pegàvem el mosset, ell va començar el relat de la seua vida. Quan preníem el cafè, ell va pegar el primer mos a l'entrepà. Es a dir, la gravació que Tere va fer no cap. Ja ho va dir Eva: "a Ramón val la pena escoltar-lo"

Però, quí és?, que va contar?, que te la seua trajectòria per a que Sebas diga que va estar fantàstic aquest esmorzar? Podríem dir allò de: "haver vingut!" No tot te que estar retrasmés, gravat, fotografiat. Hi ha que estar i viure els moments.

El nostre amic Juaniz, que coneguérem i compartirem activitats pels anys 1985, 86 (xerrada sobre els xiquets de Txernobil i Premi Pot de Potries) ens va narrar el abans de Potries, allò de la seua vida que no conexiem. 

Al País Basc i Navarra, estudiant als Jesuïtes i després l'Opus. La presència de l'església en tots els racons socials i polítics, la seua participació amb el partit Carlí...I una primera fugida geogràfica, ofegat en aquell País.

Arriba a València, a la facultat de Dret, abans de les eleccions de 1977. El canvi li resulta sorprenent, no sols pel oratge, llum i sol, sinó per la gran activitat política mot més oberta i lliure. S' acomboia amb el PSP  -el partit de Tierno Galvan- viu la formació de candidatures i les converses amb el PSOE i el PSPV. Sembla que fruit d'això és una segona fugida, ara de la política.

Passen els anys i Juaniz exerceix d'advocat, laboralista...I clar, d'eixes persones no pots esperar que s'aturen i va buscar la via social de la solidaritat creant " advocats sense fronteres" i clavanse en un "lio" amb Ucraïna pels xiquetes  de Txernobil. Amb aquesta campanya que Potries va ser acollidora, coneguerem Juaniz. 

Ens va parlar de moltes anècdotes amb ministres (Solana, Alborch), ambaixadors..."màfia", etc. Del seu viatge a Ucraïna, dels seguiments i relacions posteriors amb les xiquetes. 

La justícia social, la solidaritat, la memòria i reparació de les víctimes, i del tribunal internacional sobre El Salvador. Juaniz va escampar sobre una taula del menjador un grapat de llibres que ha escrit sobre aquestos temes. I més articles que podem trobar a El País o Levante.

Al final, vora les 12, l'advocat es va acabar el "bocata" i la gent va continuar xerrant amb ell de temes actuals, socials i polítics.

Que podem dir?, Juaniz va acomplir de sobra les expectatives i és "una bellissima persona". Un "personatge" del poble, un bon veí i un amic nostre, des de sempre i per a sempre.

LA SAFOR...AMB JOSEP TARRASSÓ.

Hem decidit no pujar al cim de la Safor. Després de tants anys - seguits des de 1992 i sols tres ajornades pel mal oratge, (l'any passat un d'ells)-. Lesions, malalts... els anys no passen de bades. Volem, però, no perdre de vista la serra de la Safor ni tampoc els nostres amics. 

AMB JOSEP TARRASSÓ.

Josep és un vell amic, de Vilallonga, mestre i amant de la natura i paisatge del seu poble. Amb ell férem un recorregut als peus de la muntanya, descobrint llocs i coneixent millor altres pels quals hem passat moltissimes vegades.

Després d'esmorzar al passeig de Vilallonga, agafarem els cotxes per fer una primera parada a la "ferida" de la Safor, la Pedrera. Allí començaren les explicacions de Tarrassó, que malgrat el fort vent, no perdia l'entussiasme del bon mestre, explicant la toponímia, rutes, llocs, etc. La meravellosa silueta del circ, amb el pas dels núvols i els canvis de llum, ajudva a estar atents.

LA FONT DE LA SAFOR.

Tants anys pujant a la Safor i  mai ens havíem aturat a la font de la Safor. Josep ens va fer baixar uns  escalons, al costat del camí. De la paret d'una caseta surt l'aigua, uns begueren i altres no. No pel cartell i les explicacions de Tarrassó que ens digué que alguna vegada fou contaminada pels residus fecals de les casetes de La Llacuna. El col.loqui anava de fonts, barrancs, el riu...

LES MAJONES.

En una curva del camí de pujada, una desviació i arribem a unes terres llaurades i unes casetes, que no conexiem. "L'Isidret", les Majones, amb els tres cultius bàsics: oliveres, raïm i blat. I una caseta de madera i més enllà una altra de lloguer rural. De sobte observem una cortina de pluja, que amb el vent es torna horitzontal. Ens tapem baix uns pins i des d'allí admirem el racó de Duc al fons. Precisament per allí baix passava el tren d'Alcoi i Josep ens comentava la connexió d'eixa zona de conreeu amb el F.C.

Fent camí per la pista que porta cap a l'Orxa, el grup d'excursionistes comentarem la vegetació tupida i el verd d'aquesta part de l'ombria. Tarrassó va dir una anècdota:

"em preguntarem on havia estat aquest estiu i jo vaig dir que a l'Himalaia.

 Sí!, he estat per la serra de la Safor, per ací pots imaginar que estàs..." 

LA FONT DELS OLBIS.

Ens trobem com a casa, pel camí i llocs on passem tots els anys. Estem entrant a la font del Olbis, passem per la gran paret de granit -que segons Tarrassó- no valia per explotar. El paratge dels Olbis, àrea recreativa amb moltissim encant: font i bevedor, caseta, taules i vistes a la vall de Perputxent, l'Orxa, els colors dels xops i la tardor que tarda.

Ací dinem, com tantes vegades després haver pujat al cim i ací parlem del nom i més coses que ens quedaran al nostre record d'una No pujada a la Safor, d'un diumenge 3 de novembre que hem conegut millor la nostra "mare", la serra de la Safor. 

Amb Tarrassó i altres amics, tornarem a visitar-la, per ací, per la Llacuna o el Racó del Duc.. Ens dona el nom, la nostra vista, el nostre passejar i paisatge...la Safor. Com diu Pons: "cada any és diferent" i enguany una de les millors. Fins el que ve.

(Al face teniu totes les fotos)

ESMORZAR AMB L'ALCALDESSA, ASSUMPTA.

Per tancar el recordatori dels 40 anys d'Ajuntaments democràtics, tocava fer-ho amb l'actual Alcaldessa, Assumpta Domínguez. En  abril ho férem amb Pep Aznar, el primer Alcalde de la democràcia i en juny amb Oscar Gamazo, regidor i Diputat al Congrés i assistirem a la constitució de la corporació.

Aquest dissabte 19 d'octubre ens assentarem a esmorzar a la "Cuineta de Marisa", al carrer Constitució o barranc de Potries per a tractar el passat i present del poble desprès de quatre dècades.
Començarem parlant de l'arrelament al poble, quan vas a estudiar fora, a treballar o viure, tens un "patiment", necessites vorer i sentir l'aire de Potries. De seguida ixquè el tema de la despoblació, tan de "moda" ara i com l'Alcaldessa treballa a nivell institucional per afavorir el poble, malgrat la situació en una zona  urbana "Gandia". Surt el caràcter d'Assumpta, alça la veu i s'enfada.

Ha vingut a l'esmorzar Pep Aznar, qui fou el primer Alcalde de la democràcia  i ara de nou regidor. Assumpta i ell coincideixen prou en les polítiques locals.  A la pregunta de com porten la relació l'Alcaldessa va dir:

"sempre estem agarrats del monyo, 

be de la barba...és broma!"

Els assistents a l'esmorzar col.loqui, aquells que no son de Potries, afirmaren que aquest poble sempre ha tingut bona fama, pel Sant Blai, les activitats culturals etc.

L'alcaldessa ens comenta la política cultural com a foment econòmic i atractiu de viure a Potries. Va recordar l'esforç durant la Capitalitat cultural.

També va parlar de com s'actua per a que els veïns participen i deixen sentir la seua veu i que aquesta es tinga en conter a l'Ajuntament.

  "El poble de Potries no anirà a menys, anirà a més!"

Va dir l'Alcaldessa. També va tindre paraules recordant els anteriors Alcaldes i els treballs que s'han fet en la protecció i difusió del patrimoni local.

Gràcies i bona sort, Assumpta!

ESMORZAR AMB OSCAR GAMAZO.

Per l'aniversari dels 40 anys d'Ajuntaments democràtics, abril, esmorzarem amb Pep Aznar, el primer Alcalde de Potries. Trobarem interessant, parlar amb Oscar Gamazo, regidor del poble i Diputat al Congrés. (A les darreres eleccions generals d'abril no va revalidar l'acta, anava el 4art. i el PP aconseguí tres escons)

Amb eixa doble condició de regidor de l'Ajuntament de Potries i Diputat, mamprenguérem aquest esmorzar xerrada amb Oscar Gamazo. Un Diputat a Potries!, cosa única a la història del poble i pocs mes a la comarca. Tocava!

Oscar fou un "paracaigudista", eixes persones que venen als pobles quan el partit ho necessita, quan el PP a Potries li faltava un cap de llista. Oscar va aterrar molt bé, va caure molt be entre la gent i aixó que tenia eixa condició de "foraster". O.Gamazo és de Gandia, però des que és regidor de Potries sols trobar-lo per Sant Blai, a l'ermita en festes...i clar està, fa la seua activitat als plenaris i actes de l'Ajuntament.

L'esmorzar a la "Cuineta de Marisa" va reunir el grup habitual, escoltant i parlant amb el personatge públic i la persona. Com va dir ell, un polític que no tenia padrins i com nosaltres puguerem notar, una persona que està en llocs de representació, sense falses apariències. I sobre tot  és un bon xic, senzill i preocupat pels problemes de la gent.

Oscar va comentar coses de la política al Congrés, opinions i relacions amb coneguts diputats, (Rajoy, Casado, Rivera...), anècdotes dels corredors i el bar. Del seu treball en comissions i de les absencies familiars pels viatges i estances a Madrid.  El temps es va acabar, tot un luxe tindre una persona com Oscar a Potries i amb nosaltres.

I resulta que aquest dissabte, 15 de juny, es constituïa la corporació municipal eixida de les eleccions de maig passat. Que férem? Ens anàrem amb ell a l'Ajuntament, al saló de sessions, on Oscar i els altres regidors prengueren possessió del càrrec i reelegiren l'Alcaldessa, Assumpta.

Fórem testimoni, en un matí de dissabte, de la Democràcia als Ajuntaments (ara que fan 40 anys), parlant amb una persona normal i corrent que ens representa i assistint al nostre xicotet congrés, el Plenari municipal.

Aquestos esmorzars tindran que continuar amb gent com l'Alcaldessa Assumpta Domínguez, el senador de Potries Pedro Rodríguez (Sí!, també tenim un Senador des d'abril)...

MARXUQUERA, FONT DE LLORET.

Diumenge passat, 12 de maig, quedarem a esmorzar a l'Ermita de la Marxuquera. Precisament eixe nucli poblacional fou tema de tertúlia: l'activitat agrícola i el present més residencial d'aquesta partida apegada a Gandia i altres pobles de la Safor. Pegarem una volteta, l'ermita estava oberta, la missa del diumenge i girant la vista topem amb l'edifici modern del centre social de Marxuquera. Alguns dels presents comentaren com els seus avis i pares tenien terres ací dalt.

Però el motiu principal d'aquesta matinal era anar a la font de Lloret, ja que dues setmanes arrere, amb les pluges, l'amic Sebastià ens havia amotinat com a lloc de "reflexió electoral".

Amb els cotxes ens apropem fins que acaba el camí asfaltat, en una gran finca, moltissims bancals de tarongers. Comencem a caminar cap a la muntanya verda, sempre al costat d'una canonada que porta l'aigua de la font de Lloret a eixos bancals i altres basses.

Un corral de ramat, una senda entre pins, barrancs profunds i de sobte "amagat com un tresor", el soroll de l'aigua, la frescor, l'humetat: la font de Lloret.

Pons i altres amics comentàvem com encara tenim eixa capacitat de sorpresa, de descobrir llocs nous, de passar un matí de diumenge ben aprofitat entre la ruta i l'esmorzar. 

També observarem al fons, cap al Montduver, el desastre del foc. I malgrat la crisi citricola, la gran explotació de tarongers que ens acompanya en eixa caminata que vos recomanen.

Vos deixem les fotos. (Font de Lloret- Marxuquera)